Victoria Biografia s

infantesa

Victoria de los Ángeles va néixer a Barcelona l'1 de novembre de 1923. El seu pare, Bernardo López, d'origen andalús, era el bidell de la Universitat de Barcelona, i residia allí amb la seva família: la seva esposa Victoria García i els seus tres fills Carmen, Victoria de los Ángeles i José.

Les aules buides de la Universitat i la sala del Paranimf, on podia tocar el piano, van ser l'entorn quotidià de la infantesa i de la joventut de la cantant. En la seva adolescència, Victoria de los Ángeles va conrear el seu temperament artístic de manera autodidacta.

Després de la Guerra Civil espanyola, va entrar al Conservatori del Liceu, on la va escoltar per primera vegada la cantant i professora Mercè Plantada, i va realitzar els seus estudis musicals amb la mezzosoprano Dolors Frau i el guitarrista Gracià Tarragó.

inicis de
la seva carrera

El 20 de desembre de 1940 va participar al programa Concursos vivientes de Ràdio Barcelona i va guanyar el concurs cantant 'Mi chiamano Mimì' de La Bohème i 'Un bel dì vedremo' de Madama Butterfly, ambdues de Giacomo Puccini i dos rols que l'acompanyarien durant tota la seva vida. El premi era precisament interpretar La Bohème al Teatre Victòria de Barcelona.

Així s'inicià la carrera concertística de Victoria de los Ángeles i fou en aquest període quan també entrà en contacte amb el conjunt instrumental Ars Musicae que dirigia Josep Maria Lamaña i que formà la seva visió musical, ja que de manera precursora posava el seu focus en la música antiga, concretament el repertori dels segles XII al XVII. Amb aquesta agrupació musical, Victoria de los Ángeles curiosament no hi participà com a solista vocal, sinó com a flautista.

Finalment el 19 de maig de 1944 debutà en solitari al Palau de la Música Catalana en un concert en dues parts: la primera acompanyada pel Quartet Ibèric i la segona per Pere Vallribera. Poc després, el 13 de gener de 1945, va fer el seu debut oficial al Gran Teatre del Liceu com Comtessa d'Almaviva de Le nozze di Figaro.

consagració
internacional

El 1947, quan ja era coneguda al seu país, va guanyar el primer premi del prestigiós Concurs de Ginebra, fet que va significar el seu llançament internacional. El 1949 va debutar a la Scala de Milà, primer amb un recital i, un any més tard, amb Ariadne auf Naxos de Strauss.

El 1948 es va presentar a Londres amb una transmissió radiofònica de La vida breve de Manuel de Falla per la BBC. A partir d'aquest moment, començaria una col·laboració fonamental amb el pianista Gerald Moore, que durà fins als anys seixanta.

També el 1949, va debutar a l'Opéra de Paris amb la seva impactant Marguerite del Faust de Gounod, òpera que el 1951 la portaria a debutar al Metropolitan de Nova York, teatre al que va cantar ininterrompudament fins al 1961, convertint-se en una de les seves dives indiscutibles junt amb Maria Callas i Renata Tebaldi.

Amb aquesta companyia es fa conèixer arreu dels Estats Units i és a Nova York on ofereix funcions ja mítiques com Otello junt a Mario del Monaco, Manon junt amb Giuseppe di Stefano o Martha junt a Richard Tucker, entre moltes d'altres.

El 1952 va debutar al Teatro Colón de Buenos Aires amb Manon i Madama Butterfly. Va realitzar gires pel Japó, Austràlia, Sudàfrica, Rússia, i tota Europa, debutant a Viena el 1957.

És encara a dia d'avui l'única soprano espanyola que ha cantat a Bayreuth, on va ser escollida per Wieland Wagner per interpretar, als festivals del 1961 i del 1962, l'Elisabeth de Tannhäuser.

En la seva intensíssima carrera, va arribar a interpretar el paper protagonista de més de trenta-cinc òperes, entre les quals trobem La Traviata, Carmen, Pelléas et Mélisande, Fidelio, Faust, Pagliacci, Werther, Orfeo, Cavalleria rusticana, La Bohème, Madame Butterfly, Il barbiere di Siviglia, Otello, Tannhäuser, Lohengrin, Ariadne auf Naxos, Der Freischütz o Don Giovanni. Moltes de les quals han quedat immortalitzades en els seus nombrosos enregistraments, considerats a dia d'avui d'una referència indiscutible.

També el 1961, es destaca la seva participació a l'estrena pòstuma, en versió de concert, de L'Atlàntida de Manuel de Falla al Gran Teatre del Liceu, dirigida per Eduard Toldrà.

El 1967 participa, junt amb Elisabeth Schwarzkopf i Dietrich Fischer-Dieskau en el recital homenatge de despedida de Gerald Moore a Londres.

Els recitals i concerts sempre estigueren presents en la seva carrera -i també en aquest període- realitzant un gran tasca de difusió de la música catalana i espanyola tradicional però també de compositors com Pau Casals, Joaquín Rodrigo, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Oscar Esplà, Héitor Villa-Lobos i Eduard Toldrà.

maduresa

Després de la maternitat dels seus dos fills, Juan Enrique i Alejandro, Victoria de los Ángeles va anar centrant gradualment la seva carrera en els recitals de cant, format que l'havia acompanyat tota la vida des de que cantà Schubert en català davant del president Macià abans de la guerra.

I finalment, va oferir la seva darrera òpera el 1980: Pelléas et Mélisande de Debussy al Teatro de la Zarzuela de Madrid el 1980.

En aquests recitals arreu del planeta, considerats molts d'ells antològics, estigué acompanyada de grans pianistes com Geoffrey Parsons, Alicia de Larrocha, Gonzalo Soriano, Miguel Zanetti, Manuel García Morante i Albert Guinovart.

El 1987 tingué lloc un fet d'especial transcendència en la seva vida, en ser investida Doctora Honoris Causa per la Universitat de Barcelona, en el Paranimf que la veié créixer.

Entre les seves darreres aparicions, destaquen el concert de celebració del seu debut al Palau de la Música Catalana el 1989; l'històric recital al Gran Teatre del Liceu acompanyada per Manuel García Morante el 1992, i la seva participació a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona d'aquell mateix any.

La seva carrera va continuar fins el 28 de desembre de 1997, data del seu últim concert públic, acompanyada per Albert Guinovart, al Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona.

Va morir a Barcelona el 15 de gener de 2005.